Els Woevodsky i Cap Roig

El matrimoni Woevodsky em genera sentiments contradictoris. D’una banda, d’admiració per la seva obra fonamental, és a dir, la finca Cap Roig, a Calella de Palafrugell, però també de rebuig perquè representen tot allò que molts de nosaltres repudiem: classisme, elitisme i conservadorisme.

Nicolai Woevosdky (1888-1974) va pertànyer a una nissaga militar i aristocràtica i el seu pare va arribar a ser ministre de Marina del tsar Nicolai II. Tant ell com els seus quatre germans varen estudiar en l’acadèmia militar i lluitaren a la Gran Guerra contra els alemanys i també a la guerra civil Russa contra els bolxevics, excepte Nicolai que es va quedar residint a Londres. No obstant això, ell mai no va renunciar a la seva filiació monàrquica i aristocràtica. De fet, va conservar l’espasa donada directament pel tsar “per la seva valentia” com la més preuada de les seves possessions. Es va casar amb la filla d’una família d’origen noble i van tenir dos fills. Sigui per protegir-lo de la guerra o per millor servir a la pàtria, durant la I Guerra Mundial va ser destinat a Londres, la qual cosa canviarà el seu destí, com veurem més endavant.

Dorothy Webster (1888-1980) va ser una senyoreta amb possibles, ben educada i malcriada, perfectament adaptada a la bona vida i gens disposada a patir escassetat de diners. Mai li va mancar la iniciativa ni l’esperit aventurer. De jove va viatjar pel Carib, Egipte i Europa. Va ser membre de la “jet society” londinenca on es movia com a peix a l’aigua. Es va casar als vint-i-un anys amb Ian Dennnistoun, oficial de la Guàrdia de Granaders, amic dels diners, el bon viure i les faldilles alienes a més de les pròpies. Ella tampoc va fer fàstics a altres pantalons, a més dels del seu marit, i era perfectament capaç de col·leccionar-los a parells. Coneixem força bé una part important de la seva biografia sentimental mercè a la demanda judicial contra el seu ja exmarit. Gràcies al que allà va sortir a la llum pública, sabem que el principal objectiu de la parella era prosperar pels mitjans que fossin necessaris que en el cas de tots dos fou els serveis de llit, més en el sentit de desfer-los que en el d’abillar-los. Gràcies a aquesta pesada càrrega, ella va aconseguir del seu principal amant, el general Sir John Cowans, promocions militars per al seu marit i còmodes serveis a Sa Graciosa Majestat en despatxos ben allunyats dels fronts de guerra.

Per què desfer tan beneficiosa societat?, devien pensar, però al seu marit la vida l’oferiria meravelloses sorpreses en forma de feixos de bitllets gràcies a l’amor d’una rica i famosa vídua, la comtessa Carnarvon, dels quals diners el cavaller va caure profundament enamorat. La gelosia per aquest cop de fortuna del seu exmarit que, a més, provenia de la que havia estat la seva millor amiga i mecenes particular, va acabar en un molt publicitat judici. La demandant exigia al seu exmarit gratar-se la bossa com a compensació als serveis prestats i el demandat va respondre contractant el millor advocat de Londres, l’estratègia del qual va consistir a demostrar la immoralitat de la senyora Webster que no li va quedar una altra sortida que ratificar els fets. Malgrat tot, el judici no li va anar malament i va aconseguir una bona picossada. Per contra, la sentència social va ser implacable: culpable de lesa culpabilitat. Entre l’aristocràcia britànica no estava mal vist tenir vicis, però ventar-los públicament era intolerable. Així, doncs, el veredicte va consistir a fer el buit a la senyora Webster i al seu nou i flamant marit, Nicolai Woevodsky, que també havia passat per un procés de divorci més discret, però que l’havia allunyat del cercle de russos blancs exiliats. Com que el seu ecosistema social es negava a continuar finançant-los, van haver de fer bullir l’olla en altres indrets. La compensació econòmica pel seu divorci podia semblar que els havien fet rics en un país pobre, però podien acabar ràpidament pobres en un país ric.

Van provar fortuna a la Rivière francesa, però el sistema postal, el telègraf, el telèfon, el tren, els vaixells  ràpids i la premsa feia temps que s’havien inventat i relacionar-se amb els proscrits no donava prestigi, més aviat tot el contrari. Així que, com Ulisses vorejant la Mediterrània castigat per Posidó per fer el burro provocant-lo gratuïtament, els Woevodsky voltaren per tot el Mare Nostrum a la recerca d’un espai bo, bonic i barat on aposentar els seus reials. Si Ulisses va navegar amb un simple veler, la nostra parella ho feia en un espectacular cotxe esportiu descapotable vermell, un Torpedo Voisin. Quan la fortuna somriu és bo compartir-lo amb la gent, devien pensar, confonent el verb compartir amb el d’exhibir que tot i que sona semblant no són exactament el mateix. Els desconcertats nàufrags escodrinyaren per les costes franceses, italianes, croates i fins i tot s’atreviren a creuar les columnes d’Hèrcules i, Gibraltar enllà, cercaren la seva Ítaca en terres portugueses, però fou en va. Desesperats i capcots, arribaren a Barcelona on al discret hotel Ritz els parlaren d’un nou indret que s’estava posant de moda: la Costa Brava. La seva perseverança i la sort els van conduir a Calella de Palafrugell i fou un amor a primera vista. Per fi havien trobat la nova Ítaca i, com Ulisses, van arribar per quedar-se per sempre més, o quasi. Aquí comença una nova i llarguíssima etapa on els esforços del matrimoni derivaren cap a la terra en forma d’una finca de disset hectàrees que ho podia ser tot, però que, d’entrada, no era una altra cosa que terres improductives i difícils de treballar.

Cal recordar que Ulisses va tornar a casa seva força atrotinat i el primer que el va reconèixer va ser el seu vell gos el qual ho devia endevinar per la ferum del viatger. Una vegada allà, encara li van quedar forces per a matar tots i cadascú dels pretendents de Penèlope i del tron del reietó llargament absent. El matrimoni Woevodsky, en canvi, va arribar a terres empordaneses a la seva trentena llarga i tenien tot un futur per endavant. Els “russos”, com aviat serien anomenats, podien semblar rics i, de fet, ho eren per als estàndards catalans de l’època, però no es podien escapolir de la maledicció divina de treballar amb la suor del seu front i de parir amb dolor. D’aquesta última penalitat, la senyora Woevodsky es va lliurar, però de la primera, no. Així que no els va tocar altra que guanyar-se les garrofes i no els faltaren ni la intel·ligència ni les habilitats ni la necessitat de fer-ho. Ell era un bon dissenyador de coses: d’avions, per exemple, i de cases, tot i que no tenia títols que l’avalessin. I ella era una excel·lent decoradora i dissenyadora de jardins. I això es dedicaren. A això i a intentar crear una urbanització de luxe a la seva nova propietat de Cap Roig. No aconseguiren fer de promotors, però sí que obtingueren alguns encàrrecs de gent amb un alt poder adquisitiu que volien fer-se segones residències a la Costa Brava. La seva petjada arquitectònica ha quedat en la nostra geografia física i literària a les cases de Can Sanià (Palamós), el castell Madeleine (Calonge) o la casa Audouard (Calella de Palafrugell) gràcies a la qual avui tenim voltes a banda i banda de Port Bo i no només les de les Voltes Velles. Tan sols per això últim, l’aportació dels “russos” ha valgut la pena. Tanmateix, la seva principal contribució, l’obra de la seva vida, el fet que mereix el seu reconeixement públic és la finca de Cap Roig.

Allà estaven perfectament definides les feines de la parella: ell va dissenyar la part arquitectònica i ella el jardí. El castell-residència era la part central del conjunt. Havia de ser l’habitatge dels senyors Woevodsky, però no van viure mai allà perquè no tingueren prou recursos fins el final de la seva existència quan ja no era convenient fer-ho. Estilísticament pertany al moviment eclèctic que és una forma asèptica de dir que va agafar d’ací i d’allà per ajuntar-los amb més o menys gràcia. I quan parlo d’agafar no ho faig exclusivament referint-me a les idees, que també, sinó físicament en forma d’elements arquitectònics d’època medieval o moderna de dubtós i desconegut origen. Quan el castell va començar a construir-se, a Catalunya aquell estil ja havia estat superat pel modernisme, primer, i pel noucentisme, després. Encara era més extemporani quan es va finalitzar als anys setanta gràcies a un acord amb la Caixa de Girona que els van salvar de la pobresa o de la necessitat de vendre Cap Roig a alguna immobiliària per a major glòria de l’universalment conegut model turístic espanyol que és capaç de treure més metres quadrats construïts que enlloc més.

El jardí és el cor de Cap Roig. El jardí i el paisatge amb qui està íntimament relacionat. Aquest fou el regne de Dorothy Webster. Sota la seva direcció i amb la seva inesgotable energia es va dissenyar i construir un jardí d’estil anglès on les plantes es mesclen amb l’escenografia natural de forma superba. Les espècies seleccionades foren, sobre tot, les de clima mediterrani provinents de tot el món: Califòrnia, Xile, Austràlia i Sudàfrica a més a més de les pròpies de la nostra pròpia regió climàtica. El resultat és un jardí en un paisatge natural domesticat amb camins, miradors i terrasses on les més de vuit-centes espècies es potencien mútuament i fan lluir el bosc, els cingles i el mar.  

Cal dir que si bé ells són els principals responsables de l’èxit, s’han d’afegir dues institucions més: la Caixa de Girona i la Caixa d’Estalvis i de Pensions de Barcelona, “la Caixa”. La primera fou la que salvà al Woevodsky de la ruïna i permeté la finalització dels edificis mitjançant l’acord de 1969 pel qual cedien Cap Roig a canvi d’una generosa pensió i altres compromisos. A l’altra institució Cap Roig li va arribar de rebot a conseqüència de la crisi financera de 2010 quan “la Caixa” absorbí la Caixa de Girona. Cal dir que ha estat una sort perquè aquesta empresa ha redoblat l’aposta invertint en millores i potenciant el festival de Cap Roig, que és una mena de pagament que ha de fer el jardí per a poder mantenir-se i millorar. Els concerts s’adiuen molt bé a l’esperit dels Woevodsky, que estan enterrats allà mateix, ja que no deixa de ser un punt de trobada de la burgesia catalana amb l’excusa de la música, però que s’ho passen tant o millor menjant, bevent i xerrant entre ells abans i després de les actuacions. Veient a aquest públic, segur que els “russos” no poden deixar de comparar el mediocre vestuari d’estiu de la “nostra” elit amb les elegants pameles i vestits que es llueixen a les carreres de cavalls d’Ascot. La ganyota de supèrbia i menyspreu està garantida.

Text:              Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram

Criatures!

L’àrea de gronxadors estava buida a aquella hora del matí i la meva neta jugava tota sola anant d’una joguina a una altra, però aviat va arribar un nen una mica més petit i, en tot cas, més primet i es va apropiar del tobogan no deixant-la pujar més. No passa res, devia pensar ella, perquè sense dir res va canviar a una gran flor de fusta amb el centre buit on es fiquen els nens i somien que són flors o ves a saber què. Tanmateix, va arribar un segon nen, es va ficar dintre i, ostensiblement, li va fer entendre que allà només hi cabia un i que ella era la que sobrava. Criatures!, vaig pensar.

Pocs dies després estava gronxant a la neta en un altre parc on també jugaven a futbol uns nens d’uns onze o dotze anys. De cop i volta dos van començar a barallar-se donant-se cops de puny. Els adults del voltant ens vam posar alerta per si feia falta actuar com a àrbitres, però no va caldre: el més fort va perdonar el més dèbil una última i ignominiosa bufetada i va continuar jugant a pilota. Vaig observar el perdedor i vaig entendre que aquell esguard d’odi l’estaria perseguint durant molt de temps. Bé, són criatures. Ja li passarà.

En un carrer estret dues parelles caminen en sentit contrari. Hi ha un cotxe mal aparcat i és necessari que una d’elles deixi passar a l’altre, però ells són joves i forts i no veuen la necessitat de ser ben educats així que tots quatre passen a l’hora xocant-se lleument. Els dos mascles es giren indignats i es miren desafiantment durant uns eterns segons fins que les femelles-àrbitres els estiren la màniga i continuen caminant i tal dia farà tants anys. No sigueu criatures, els devien dir.

En un ple de l’ajuntament del meu municipi -o de qualsevol, tant es val- la sessió està sent verbalment violenta. En acabar un dels regidors de l’equip de govern s’aproxima al president del partit opositor i insulta al seu representant a la institució. Aviat l’agreujat i presumptament també amenaçat se n’assabenta i el tema acaba als jutjats on un jutge haurà de determinar la veracitat i la gravetat dels fets. És probable que el càstig sigui posar-los de cara a la paret durant el següent ple a tots dos o només a un dels dos, això està per veure. I és que són com criatures!

L’àrea de gronxadors estava buida a aquella hora del matí i la meva neta jugava tota sola anant d’una joguina a una altra, però aviat va arribar un nen una mica més petit i, en tot cas, més primet i es va apropiar del tobogan no deixant-la pujar més. No passa res, devia pensar ella, perquè sense dir res va canviar a una gran flor de fusta amb el centre buit on es fiquen els nens i somien que són flors o ves a saber què. Tanmateix, va arribar un segon nen, es va ficar dintre i, ostensiblement, li va fer entendre que allà només hi cabia un i que ella era la que sobrava. Criatures!, vaig pensar.

Pocs dies després estava gronxant a la neta en un altre parc on també jugaven a futbol uns nens d’uns onze o dotze anys...

Diuen que Blanes estima les bicis

L’ajuntament de Blanes ha aprovat una moció on es compromet a afavorir l’ús de la bicicleta. Dels vint-i-un regidors, dinou han votat favorablement i els dos restants han buscat excuses però sense atrevir-se a fer-ho en contra. Aplaudeixo la iniciativa i la quasi unanimitat. Les propostes són molt concretes i no només una lloança genèrica i buida de contingut a les bondats d’aquest tipus de transport sostenible. Si es fa realitat el que allà es diu, hi haurà una millora de la senyalització horitzontal i vertical, un augment de les zones d’aparcament i l’ús de vies contra direcció. Benvingudes siguin totes aquestes idees, però trobo a faltar els més difícils: el disseny i la implementació de nous carrils bici o polítiques de pacificació de trànsit on l’ús de la bici sigui segur.

En general, les polítiques de millora ambiental, com aquesta, avui en dia tenen molt bona premsa. No era així fa uns lustres quan es van començar a implantar els primers carrils bici a Blanes. De fet, aquells primers quilòmetres no només van tenir l’oposició tancada i primitiva de tota l’oposició conservadora sinó també la d’un dels membres de l’equip de govern progressista, justament del mateix partit que ara enarbora la bandera de la promoció de l’ús de la bicicleta a Blanes. Finalment, va ser el llavors alcalde Josep Marigó que va salvar aquells primers quilòmetres de vies malgrat la moció en contra de tota l’oposició i l’esmentat partit de govern. Tot i haver guanyat el plantejament que demanava el seu desmantellament, l’alcalde es va negar a fer-ho i va reptar als partits que havien votat la proposta a presentar una moció de censura en contra seva.

Els arguments desfavorables als carrils bici ja han quedat obsolets: que si trauran places d’aparcament, que si són perillosos, que si ningú els farà servir... Després d’aquell primer impuls, no es van fer ni un quilòmetre més durant dècades i les polítiques de la promoció del seu ús van anar llanguint-se fins a gairebé desaparèixer. També d’aquella època és l’afirmació d’un regidor de l’oposició conservadora que ell estava a favor de les polítiques ambientalistes, però que la gent encara no estava preparada per acceptar-les. I és que es necessita molt de convenciment i molta insistència per transformar la realitat ni que sigui per millorar-la, ni que sigui amb tothom a favor. A fer política s’ha d’anar a defensar el teu model de societat i a canviar la realitat si la teva proposta ho exigeix i t’han votat per fer-ho. I això ha de ser així malgrat que la gent no estigui preparada, malgrat que molta gent et critiqui.

Desitjo la millor de les fortunes als encarregats de fer realitat la moció i voldria recordar-los -tot i que estic segur que ja ho saben- que la promoció de l’ús de la bicicleta s’ha d’emmarcar en un context més general de mobilitat sostenible, per la qual cosa ha d’anar acompanyada de la millora del transport urbà (responsabilitat municipal) i interurbà, de la transformació de carrers en ús prioritari de vianants i en la pacificació del trànsit rodat. 

 

Catalunya bruteja

 La Trinitat hinduista o Trimurti està composta per tres déus. Bramha és el déu de la creació de l’univers i Visnu s’encarrega de conservar-lo. Tanmateix, hi ha un tercer déu, el salvatge Siva, que destrueix l’univers perquè el cicle torni a començar.

Catalunya bruteja. Això és una evidència la qual no cal demostració, només necessitem ulls. Als carrers dels nostres municipis i ciutats podem trobar carrers bruts, pintades a les parets que en són de tot excepte artístiques o excrements de gossos. Si passeges pels boscos, inevitablement trobaràs al costat de carreteres i camins alguns indrets on s’acumula tota mena de residus provinent d’obres o renovacions de les cases de l’entorn. Malgrat que la partida de recollida d’escombraries i neteja viària és la més important de qualsevol ajuntament, els nostres pobles mai aconsegueixen estar nets. És probable que en alguns municipis la feina es faci malament i que sigui necessari augmentar els diners dedicats a mantenir els nostres carrers en bon estat de salubritat. Tanmateix, constato que, en general, hi ha un bon sistema de recollida d’escombraries, que els escombraires passen regularment pels nostres carrers i que a la majoria dels municipis hi ha un punt de recollida de residus especials per les runes, els mobles vells o els electrodomèstics obsolets.

Durant un curt període de quatre anys vaig ser regidor de medi ambient -entre altres atribucions- del meu municipi. Aviat l’oposició va trobar un punt feble per atacar la meva gestió i des del començament del mandat van crear el “mantra” que el poble estava brut. És molt difícil desmentir aquesta afirmació perquè tots els pobles sempre tenen un punt de desendreçats, facis el que facis, i perquè no existeix un barem per mesurar la netedat dels pobles sinó que és totalment subjectiu: a uns els pot semblar que està prou bé i a d’altres que és un nivell insuportable. Per ser justos amb nosaltres mateixos, ciutadans catalans dels anys vint del segle XXI, hem de saber ponderar la situació: mai hem estat més bé que ara quant a la neteja. Si mirem enrere sense fer-nos trampes a nosaltres mateixos, podrem recordar carrers permanentment sense netejar, bosses d’escombraries sense recollir en qualsevol racó, excrements d’animals i persones arreu, lleres de rius i rieres convertides en abocadors de runes i boscos plens de residus de tota mena. El que passa és que ara el nivell d’exigència és molt superior.

En la meva opinió per aconseguir que Catalunya estigui més neta la solució no és dedicar més diners sinó canviar els nostres hàbits. ¿Estem segurs que volem dedicar més euros dels nostres impostos a la neteja fins a assolir tenir un escombriaire a cada carrer dotze hores al dia? ¿No seria molt millor educar a la ciutadania per a evitar embrutir, responsabilitzar-la de mantenir net el seu espai públic més immediat i multar a qui incompleixi la normativa?

Al carrer de l’Església d’un petit poble de la nostra costa, la senyora Àngels té els parterres exteriors de casa seva plens de plantes i el seu tram de carrer net com una patena. A més, manté impol·luta i enjardinada una àrea pública de davant de casa seva. Allà hi ha un banc on de tant en tant sec per descansar i des d’on vaig aprofitar per felicitar-la. Llavors ella va aprofitar per queixar-se d’alguns veïns incívics i del nou alcalde que encara no l’havia arranjat els desperfectes del jardí malgrat que li ho va prometre en campanya electoral. Durant la conversa va dir una cosa molt important: mantenia així el lloc perquè estimava molt el seu poble. La senyora Àngels, sense saber-ho, em va donar resposta a l’enigma hinduista de la Trinitat: si bé Siva destrueix l’univers, ja estan Bramha per tornar-lo a crear i Visnu per a conservar-lo i pobres d’ells si no ho fan perquè la senyora Àngels s’encarregarà d’exigir-los-ho!

El futur de les esglésies

Al Pirineu d’Osca hi ha un petit poble anomenat Morillo de Tou que pertany al municipi d’Aínsa. Allà vaig estiuejar durant uns anys mentre les meves filles eren petites. Un fet curiós era que l’indret més concorregut a la nit era l’església. Exactament el pub “La Iglesia”. El poble havia estat abandonat durant molts anys a conseqüència de la construcció d’un pantà i el recinte religiós havia estat degudament dessacralitzat. Quan el poble va ser rehabilitat, l’antic edifici religiós va passar a tenir usos més prosaics com el descrit.

Basílica de Santa Maria (Castelló d'Empúries)

M’agraden les esglésies. De fet, cada vegada que visito un nou poble o torno a un de ja recorregut, una de les meves primeres activitats és anar a veure les que hi hagi. Analitzar l’exterior i l’interior dels nostres temples és com obrir una gran enciclopèdia que ens parla de la fe dels pobles, de l’arquitectura i de les arts plàstiques, però també de la història, de l’economia i de la societat. Tot està allà, ordenat per capes, unes vegades caòtiques i d’altres simples, perquè les llegim. Per fer-ho necessitarem coneixements previs, és clar. Igual que per gaudir d’un espectacle esportiu necessitem conèixer les regles de joc, per gaudir del nostre patrimoni religiós necessitem cultivar la nostra cultura. Tanmateix, sobre el que voldria reflexionar avui té tant a veure amb les persones com amb les pedres.

Retaule barroc de l'església de Santa Maria (Cadaqués)

El que més admiro de les esglésies, en especial les parroquials, és la seva política de portes obertes. Algú podria pensar que és un fet natural, però d’espontani no té res. Que em perdonin els catòlics si vaig errat, però sospito que l’obertura física de les portes és també un missatge apostòlic. L’Església catòlica, a diferència d’altres religions com la jueva o algunes de protestants que no necessiten fer proselitisme perquè es consideren el poble elegit i, en tot cas, ja s’ho farà Déu si vol convertir a algú, té un missatge universalista sent el poble elegit la humanitat sobre la qual té l’obligació d’intentar acollir-la al seu si.

Església de Santa Maria (Palamós)

Una vegada dins del temple, el personatge principal és el capellà titular de la parròquia que sovint m’acull amb una amable salutació o una mirada de benvinguda. Volen saber si he anat cercant consell o el perdó dels meus pecats, cosa que els ho agraeixo, però no, ja m’agradaria a mi tenir certituds sobre la vida eterna, el més enllà o la salvació de l’ànima. En canvi, les meves creences són molt més profanes i materialistes relacionades amb la terra -així, en minúscula, a on anirem a parar tots- i decorada amb idees universalistes i benintencionades que no aconsegueixen anar gaire lluny.

Crist sense creu

Les esglésies solen estar netes, endreçades i, en general, ben conservades. Al darrere d’això hi ha persones que se’n preocupen. Homes i sobretot dones que obren i tanquen les portes, que acullen als fidels, que t’informen si preguntes, que fan possible una recollida oració o una breu visita turística. Pràcticament totes les nostres parròquies acumulen un riquíssim patrimoni artístic i cultural. Alguns exemples de la costa gironina serien la basílica gòtica de Santa Maria de Castelló d’Empúries o l’homònima de Cadaqués que atresora el magnífic retaule barroc. O, anant a les més recents creacions, els murals de Pilarín a l’ermita de Sant Joan Baptista de Blanes i el de Ramon Pujolboira i Catherine Bergsrud a l’església parroquial de Santa Anna de l’Estartit.

"Bateig de Jesús", obra de R. Pujolboira i C. Bergsrud a l'església de Santa Anna (L'Estartit)

Pel que fa als feligresos, és una evidència que es pot corroborar cada diumenge que es tracta d’una població envellida. Les generacions a partir dels anys seixanta i setanta, progressivament s’han anat secularitzant i, per tant, allunyant-se d’aquests edificis. Fins i tot una part molt important de catòlics són poc practicants, distanciant-se físicament d’ells. Què passarà d’aquí a pocs anys amb tot aquest patrimoni històric i artístic? Doncs no hi ha una resposta clara. Una possibilitat seria que una societat creixentment laica financi el seu manteniment a través de l’Estat. Imagino que el procés d’immatriculacions que l’Església catòlica espanyola ha fet durant els últims anys va en aquesta direcció. No els hi falten els arguments: aquests immobles han estat construïts per catòlics i, per tant, consideren que els hi pertanyen. S'hi afegeix el sentiment de greuge històric de les desamortitzacions del segle XIX que van ser una massiva apropiació de béns eclesiàstics (per cert, organitzat per catòlics i els seus béns comprats també per catòlics).

Capella modernista del Santíssim, església de Sant Romà (Lloret de Mar)

Tanmateix, hi ha una altra manera de veure-ho. La construcció de la majoria dels recintes per celebrar els oficis religiosos va ser producte d’un esforç econòmic de tota la societat a través de càrregues fiscals d’obligat compliment com el delme o producte dels ingressos pel monopoli de l’organització social de l’existència humana: naixement-bateig, entrada en l’edat adulta-primera comunió i confirmació, emparellament-matrimoni eclesiàstic i defunció-extremunció i enterrament en llocs sagrats. La conseqüència lògica d’aquest últim raonament és que els edificis en si mateix són un patrimoni col·lectiu i no només d’una part de la societat. Per tant, a la pregunta sobre qui s’ha de fer càrrec del gegantí i costós patrimoni artístic religiós, especialment l’arquitectònic, la resposta hauria de ser que el responsable és la societat en conjunt.

Església parroquial de Sant Pere (L'Escala)

Ara bé, hi ha múltiples possibilitats de com fer-ho realitat: des de la subvenció pública a fons perdut a canvi de la preservació i exposició dels béns patrimonials, com ja succeeix ara, fins a la secularització d’alguns dels espais religiosos adaptant-se a les necessitats reals dels feligresos i fent-se amb el màxim respecte envers els fidels i amb el seu acord explícit. De la mateixa manera que els temples pagans i les mesquites andalusís es van reconvertir en esglésies cristianes, potser en un futur no tan llunyà trobarem ben normal anar a la biblioteca municipal “Sant Elm”, al museu comarcal “Sant Pere” o a la ludoteca “Nostra Senyora de Montserrat” allà on abans hi havia centres religiosos.

 

Guerra d’Ucraïna: l’etapa final

Hi ha un consens entre els governs i la premsa occidental que la guerra d’Ucraïna està a l’etapa final. En el que hi ha discussió és en com acabarà i en benefici de qui. En la meva opinió, aquests dos temes no haurien de ser controvertits doncs la realitat és tossuda i molt favorable a Rússia, així que es podria respondre fàcilment que la guerra la guanyarà Rússia i que -amb el nom que se li vulgui donar: rendició, armistici, tractat de pau...- serà en exclusiu benefici d’aquella.

Tanmateix, això que és tan fàcil d’analitzar quan hom estudia objectivament l’escenari militar, econòmic, diplomàtic i de política domèstica de cada un dels estats implicats, quan escoltem i llegim els mitjans de comunicació occidentals, que són els configuradors de la nostra opinió pública, ja no ho és tant. En resum, aquests ara argumenten que el conflicte està estancat i que és impossible que guanyi cap dels dos contendents, per la qual cosa cal un armistici que congeli el conflicte facilitant que Rússia consolidi les actuals fronteres a canvi que accepti l’entrada d’Ucraïna a la Unió Europea... i a l’OTAN! Increïble afirmació que només puc interpretar com un intermedi entre l’antiga afirmació d’”arruïnarem Rússia i destruirem a Putin” a la futura “Putin i Rússia s’han sortit amb la seva i no podem fer res més”.

Anem, però, aspecte per aspecte tal i que ja he fet en anteriors ocasions en aquest mateix blog [veure “La guerra d’Ucraïna és una guerra mundial” i “La guerra d’Ucraïna i els seus impactes al món”].

El camp de batalla

Molts analistes militars i polítics independents i alternatius a les versions oficialistes, afirmaven des de bon començament que era impossible que Rússia perdés la guerra si en aquesta no hi havia la participació directa de l’OTAN, la qual cosa hagués provocat l’inici de la III Guerra Mundial. Afortunadament no ha estat el cas.

La imprudent i fracassada ofensiva ucraïnesa d’estiu ha provocat no només la derrota de les seves tropes sinó la destrucció de les reserves estratègiques, tant en combatents com en armament. Ucraïna cada vegada té més dificultats en renovar l’armament occidental, ja que els estats membres de l’OTAN simplement no en tenen més. De fet, han consumit de tal manera les seves pròpies reserves que a hores d’ara no podrien mantenir una guerra convencional d’alta intensitat ni tan sols unes setmanes. A més, l’opinió pública occidental està virant contra el suport il·limitat de recursos a Ucraïna en contra del seu propi benestar.

Respecte al recurs més important, l’humà, Ucraïna l’ha malbaratat increïblement amb operacions militars pensades més per als titulars dels mitjans de comunicació occidentals i per a Tik Tok que per a obtenir beneficis militars estratègics: defensa numantina de Bajmut, ofensives de Zaporiyia, caps de pont al riu Dniéper). Ara, simplement, el seu exèrcit no té ni prou soldats ni temps per formar de nous. Que estiguin reclutant homes cada vegada de més edat i dones i que la resistència de la població civil al reclutament forçós sigui cada vegada més violent són un clar símptoma d’aquest fet. L’exèrcit ucraïnès és cada vegada menor, més dèbil i amb menys moral de combat i això no té marxa enrere.

Per contra, l’exèrcit rus és cada vegada més gran i amb un reclutament basat en voluntaris, la producció armamentista ha crescut exponencialment i està pressionant en tot el front. Després dels fracassos de les primeres etapes, Rússia ha enfocat aquesta guerra amb prudència i agudesa estratègica perquè considerava que el perill per a la nació i per a l’Estat era existencial. Això es tradueix en el fet que mai ha utilitzat tots els recursos disponibles i que no ha malgastat inútilment la tropa. La guerra de desgast l’ha beneficiat  i ara, simplement, està pressionant una mica per tot arreu esperant que l’exèrcit ucraïnès col·lapsi per, llavors, aconseguir nous territoris i els objectius polítics desitjats. La victòria total és només una qüestió de temps i això tothom (governs, analistes militars i analistes polítics) ho sap.

Àmbit diplomàtic

Si la voluntat d’Occident era aïllar Rússia, ha obtingut exactament l’efecte contrari: mai Occident ha tingut menys influència al món des del segle XIX. Més encara quan el Sud global i, en especial, el món musulmà, ha pogut comprovar la dobla vara de mesurar: una per Rússia i una altra de ben diferent per a Israel. On és el món basat en regles que predicava el comissari d’Afers Exteriors de la Unió Europea, Josep Borrell, tan sols fa uns mesos aplicat ara a Israel?

Els BRICS (Xina, Rússia, Índia, Brasil i Sud-àfrica) han guanyat independència i s’han enfortit amb nous membres, Occident perd influència a Àfrica (vergonyosa expulsió de França del Sahel) i els països petroliers d’Orient Mitjà, encapçalats per Aràbia Saudí, s’han independitzat de la tutela nord-americana i girat cap a la Xina i Rússia.

Els EUA perden influència al món, però la Unió Europea ha entrat directament en un bucle d’insignificança estratègica. Europa, respecte al món, ni hi és si se l’espera. El motiu bàsic és la supeditació constant i irracional dels interessos europeus als nord-americans. L’exponent màxim d’aquest fet és l’OTAN, però va molt més enllà. És també una identificació ideològica amb els EUA i, sobretot, a què els interessos que defèn la Unió Europea ja no són els de les burgesies nacionals europees sinó la de la burgesia transnacional apàtrida. Un exemple potser ajudarà a entendre-ho millor: l’actual desindustrialització d’Alemanya, producte del desacoblament de la seva indústria de l’energia barata, de qualitat i confiable russa, s’ha viscut en aquell país sense gaires traumes. A la fi, qui ha perdut no és l’alta burgesia alemanya que controla els grans mitjans de comunicació i que simplement ha traslladat la producció als EUA sinó els treballadors i la classe mitjana.

I d’Ucraïna, què?

Ucraïna per Occident només ha estat el mitjà per intentar debilitar a Rússia. Com va dir Henry Kissinger, ser enemic dels EUA és molt perillós, però encara ho és més ser el seu aliat. Una vegada més (Vietnam, Iraq, Afganistan, Líbia), els nord-americans abandonaran els seus protegits quan ja no els siguin útils seguint el vell principi anglosaxó de no tenir amics sinó interessos. El resultat pràctic de la guerra per al país agredit pels russos serà el despoblament permanent [veure article “La guerra d’Ucraïna i els seus impactes al món”], la ruïna econòmica i la frustració de no veure’s mínimament recompensats entrant a la Unió Europea i a l’OTAN.

Ja hi ha líders polítics ucraïnesos com Oleksiy Arestovych, exassessor de Volodymyr Zelensky i exportaveu governamental i ara també candidat a la presidència del país, que consideren que en l’enfrontament entre Occident i Rússia, es van equivocar de bàndol. Altres líders ucraïnesos es penedeixen de no haver acceptat els acords de pau negociats el febrer de 2022 a Ankara i Minsk on “només” perdien Crimea a canvi de la neutralitat militar i el respecte a la població russòfona i a l’església ortodoxa d’autoritat moscovita.

La descomposició del règim polític és evident, les pèrdues territorials seran molt importants i, en tot cas, superiors a les actuals. Fins i tot, la seva pròpia existència com a estat independent no està clara del tot.

Rússia, la gran guanyadora

Rússia és la gran guanyadora militar, econòmica i política. De la qüestió militar ja he parlat en aquest mateix article i no vull insistir en obvietats. Econòmicament, no només no s’ha arruïnat sinó que està creixent significativament. Segons alguns indicadors, ja supera a l’economia alemanya i s’ha vist “obligada” a reindustrialitzar-se quan el pacte estratègic d’energia russa a canvi de productes tecnològics alemanys es va trencar físicament (sabotatge nord-americà als oleoductes de Nord Stream 1 i 2) i comercialment per decisió, recordeu-m’ho, unilateral occidental. I el més important i negatiu per a Europa: Rússia ha orientat la seva economia cap a Orient seguint les petjades de les economies emergent de la Xina, Índia, Indonèsia, Vietnam i d’altres. La proposta eurasiàtica del filòsof Alexander Duguin s’està fent realitat acceleradament.

Quant a Putin, no només no ha perdut el poder sinó que cada dia és més popular i guanyarà folgadament les eleccions vinents presidencials de març vinent.

En conclusió, la guerra d’Ucraïna encara no ha finalitzat. Poden quedar mesos o potser algun any més, però igual que Alemanya després de les batalles de Stalingrad i de Kursk, les tendències són ja irreversibles i els estrategs polítics governamentals ja estan treballant en com finalitzar-la i com maximitzar els guanys o com minimitzar els danys.

I pel mig està l’opinió pública occidental a la qual se la va convèncer amb un determinat argumentari d’acceptar el seu propi empobriment en nom dels grans principis de la democràcia i la llibertat (curiosos principis aplicats al règim ucraïnès nascut d’un cop d’estat) i que ara s’haurà de modificar per acceptar un final no desitjat en nom del realisme polític.

Seria una llàstima desaprofitar l’ocasió per a què l’opinió pública europea i els seus governs entenguin que la seguretat o és per a tothom, també per a Rússia, o no és per a ningú. Però això, és clar, seria demanar massa. 

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Diada de Morts a la Costa Brava

A punta d'alba ja estava obrint la porta del carrer. Al contrari del que podrien pensar els que no matinen, als carrers ja hi havia activitat a aquestes hores. Són els que ens fan la vida una mica més còmoda: el flequer, l’escombriaire motoritzat o el cambrer que es dirigeix al seu lloc de treball fumant el seu primer o potser el segon cigarret. També es pot veure alguns gossos passejant als seus propietaris -o a l’inrevés, no estic segur del tot - o el jubilat insomni assegut estoicament en un banc de la plaça deixant passar el temps.

Era la diada de Morts i vaig decidir celebrar la festivitat fent una passejada per la costa entre Blanes i Lloret de Mar. Primera etapa, el passeig de Mar de Blanes. Estava clarejant i les primeres flamerades de llum daurada es barrejaven amb els núvols, blanquinosos uns, blavosos d’altres. El mar estava mogut i es veien avançar onades coronades per crestes blanques que anaven a morir amb força a la platja.

Vaig pujar per l'estreta carretera que condueix al Convent on em vaig aturar a contemplar el paisatge marítim. En primer terme, el port amb les embarcacions perfectament ordenades. Sobre la sorra de la platja els caiacs i les petites barques de pesca. A la làmina d’aigua, primer es veien les modestes barques d'esbarjo i tot seguit les que no ho són tant del port esportiu. Les barques de pesca professional se situaven al mig, davant de la llotja, i en una punta els creuers turístics i els grans velers que es dediquen a fer xàrters. Darrere de l’últim dic, avançaven cap al mar, valentes, les roques de sa Palomereta, sa Palomera i es Freu. I al fons, la llarga platja de sorra daurada i gruixuda de s’Abanell finalitzava en la punta de la Tordera que, com si fos una illa, es veia envoltada de mar per quasi tots els cantons.

Després de badocar uns minuts, vaig decidir seguir el meu camí. Una mica més enllà de l'entrada del Jardí Botànic Marimurtra, vaig veure avançar amb pas segur un senyor ben afaitat, calçat amb sabates de mudar i abillat amb un vestit gris acompanyat d’un elegant llaç. Vaig trobar estrany tanta dedicació a l'aspecte físic a aquestes hores del matí, però tothom és ben lliure de caminar com li vingui de gust. Tot i l'edat avançada, les seves passes eren fermes i diria que fins i tot lleugeres. L’ermita de sant Francesc, sobre cala Bona, és un magnífic mirador de tota la costa de Blanes i Lloret de Mar i tant l’estrany caminant com jo mateix vam decidir fer una breu parada que vam aprofitar per saludar-nos. Més tard, coincidint de nou en el corriol que puja a l’ermita de Santa Bàrbara, vam començar a enraonar. Parlava un català amb accent estranger i es va presentar com Carl. L’home estava molt ofès per les noves construccions de la urbanització que ens envoltava: “és que no respecten res! No sé a on anirem a parar!”. Aviat, però, la conversa va derivar cap a la botànica. Semblava un gran aficionat a les plantes i, sense parar de caminar, gaudia explicant-me les característiques d’alguns dels exemplars que trobàvem.

Xerrant cada vegada més animadament, arribàrem al gran bosc de pins blancs de Pinya de Rosa. Des de l’entrada de la finca es podia observar el jardí de plantes crasses que atresora. Alguns exemplars són realment espectaculars, com els 'Leucostele rivierei' que recorden velles pel·lícules de l’Oest ambientades al desert o els còmics de Lucky Luke. Allà estava esperant un home que ens va saludar i es va incorporar al grup. Vestia roba més informal i es notava que tot i també ser vell era d’una altra generació, una mica més moderna que la d’en Carl. De camí a l’ermita de Santa Cristina, la conversa va derivar cap a les aficions de l’acabat d’incorporar. Ferran, que així es deia, va resultar ser un gran col·leccionista d’obres d’art, de dones boniques i de plantes. “Va, va... deixa’t d’històries de faldilles! La vida no es pot perdre amb bagatel·les. Hem de pensar en la ciència i en la natura”, va dir en Carl que era un solter empedreït, derivant d’aquesta manera la xerrada en com estava canviant el clima i com afectava aquest nou fenomen a les plantes.

Deixàrem enrere l’ermita i prenguérem una pista lateral al bosc de l’hotel Santa Marta, que s’intuïa allà al fons, banyant-se als peus de la platja de Santa Cristina. Després agafàrem un corriol que conduïa als cingles de la cala de sa Boadella. Malgrat l’avançat de l’època, la platja estava força animada. La guingueta estava oberta al públic i els clients prenien cafès o altres begudes, algunes famílies del nord d’Europa es banyaven alegrament malgrat el temps inestable, la mar agitada i l’aigua fresca i en un lateral de la cala, protegits de mirades incòmodes, gent del país prenia el sol nus. En Ferran va quedar una mica endarrerit observant el paisatge humà, però aviat es reincorporà al grup.

La parella d’acompanyants semblaven estar molt familiaritzats amb l’indret perquè sortint de sa Boadella, es dirigiren decididament cap a una porta lateral dels jardins de Santa Clotilde que traspassàrem sense dificultat. Sota uns pins ben ufanosos hi havia una estesa de bancs dirigits cap al mar i la cala que acabaven d’abandonar. Alguns visitants gaudien en silenci de l’espectacle del mar esvalotat i la simfonia de núvols esprimatxats. Altres, com nosaltres mateixos, caminaven admirant-se de les panoràmiques de paisatge marí, de les fonts, dels camins entre xiprers perfectament retallats i de les escultures de marbre i bronze que anàvem descobrint entre la ufanosa vegetació. 

El jardí de Santa Clotilde està presidit per una casa senyorial al voltant d’una gran torre quadrada, tal com si fos una gran talaia sobre el mar a la recerca dels perills de naus sospitoses o dels beneficis de bucs mercants o de modestes barques de pesca. “En Raül ja ens està esperant”, vaig sentir dir a en Ferran assenyalant amb el cap un balcó on hi havia un senyor vestit amb un batí de seda. 

Havia arribat l’hora de seguir cadascú el seu camí, però la parella de jubilats, embolicats en temes de jardineria, ja havia perdut l’interès per mi i van continuar caminant ignorant les meves paraules de comiat. Abans de sortir del recinte vaig voler fer un últim cop d’ull als curiosos personatges que, per a sorpresa meva, travessaren sense dificultat les parets del casalot a la recerca del seu amic. “Bah, coses d’ànimes en pena!”, em vaig dir, “i deuen tenir moltes coses a explicar-se”.

                                     In memoriam de Carl Faust, Fernando Rivière i Raul Roviralta, creadors dels jardins Marimurtra, Pinya de Rosa i Santa Clotilde, de Blanes i Lloret de Mar

Text:             Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, els autors agrairien la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]